D’una feina a una vocació
Una col·lisió va ser el detonant d’una trajectòria de més de trenta anys d’Albert Ferré com a jurista
Un accident et pot canviar la vida. A Albert Ferré li va canviar el rumb professional, però també va obrir una reflexió encara vigent sobre la desprotecció de les víctimes de trànsit davant les asseguradores i el sistema judicial. Una col·lisió a la carretera i la negativa de la companyia asseguradora a assumir responsabilitats el van empènyer a estudiar Dret per defensar persones en situacions similars. Així va néixer Ferré Advocats, un despatx que aquest any celebra 30 anys d’exercici sota el lema “advocats per les persones”.
“Una furgoneta es va saltar un stop i va abalançar-se sobre nosaltres”, recorda Ferré. Tenia 26 anys quan aquell accident el va confrontar amb la lentitud dels processos i la sensació d’indefensió legal. Davant d’aquell buit, va decidir formar-se per entendre com funcionava el sistema i com es podia fer valer el dret de les víctimes. Va estudiar a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) mentre treballava de paleta per mantenir la família, dormint només quatre hores al dia i passant llargues matinades estudiant. Un esforç sostingut que exemplifica una sortida possible —però ni fàcil ni immediata— davant una injustícia estructural.
Els primers anys d’exercici professional van ser precaris. Ferré atenia els clients al menjador de casa, sense infraestructura ni recursos, però amb una metodologia clara basada en l’anàlisi rigorosa dels fets. Amb el temps, el reconeixement professional li va permetre obrir un primer despatx a la Llagosta i, posteriorment, a Barcelona. El seu recorregut posa de manifest que la resposta a la desprotecció de les víctimes no passa només per la voluntat personal, sinó per processos llargs, formació especialitzada i una perseverança constant davant un sistema sovint feixuc.
Ferré defuig lectures simplistes del sistema judicial i rebutja una visió de “bons i dolents”. “El jutge no es fia de versions, sinó de proves i fets”, insisteix. Ho exemplifica amb un dels casos que més recorda: una mare atropellada mortalment per un conductor begut mentre creuava la carretera amb el cotxet de la seva filla de vuit mesos, que va sobreviure de miracle. Tot i que la dona creuava fora del pas de vianants, el cas va requerir un treball tècnic exhaustiu per acreditar responsabilitats parcials. Finalment, es va arribar a un acord en què el conductor va assumir el 40% de la culpa i la corresponent indemnització. “He vist créixer aquella nena”, explica, posant en relleu que les víctimes no són subjectes passius, sinó persones que continuen lluitant per refer la seva vida després del trauma.
En aquest sentit, Ferré adverteix que molts afectats abandonen els processos judicials abans d’arribar a judici, esgotats per la durada dels tràmits, els costos econòmics i la sensació de desigualtat davant grans asseguradores. “No tothom pot aguantar anys de procediments”, assenyala. Per això, defensa la necessitat de reforçar l’acompanyament legal a les víctimes i avançar cap a una major especialització judicial en accidents de trànsit, un debat que continua obert dins del món jurídic. Tot i això, reconeix que cap canvi normatiu és immediat ni garanteix solucions universals, i que cada cas requereix un treball minuciós de proves, peritatges i negociació.
Trenta anys després, les seqüeles del mateix accident que li va canviar la vida li han impedit continuar exercint com a advocat. “Ja no pots treballar més. Les seqüeles d’aquest accident t’ho impedeixen”, li va comunicar el metge. Davant d’aquesta situació, va posar el seu fill davant d’una decisió clau: “O dirigeixes tu el despatx, o el tanco”. El fill va acceptar assumir la direcció i garantir la continuïtat del projecte. Lluny de tancar la història amb un final idealitzat, el relleu generacional obre una nova etapa i manté viu un llegat professional nascut de la injustícia, el sacrifici i la voluntat de donar resposta —encara avui— a un sistema que continua deixant massa víctimes al marge.