Pau Gil, llaurador: “El camp t’ensenya que el patiment existeix sense culpables”
A Albuixech, un poble situat a l’Horta Nord valenciana, el paisatge agrícola tradicional conviu amb el polígon industrial del Mediterrani, un símbol dels canvis que han transformat el territori durant les darreres dècades. En aquest context, Pau Gil, de 25 anys, representa una excepció: és un dels llauradors més joves de la contornada i ha decidit continuar una tradició familiar que cada vegada compta amb menys relleu generacional.
Una decisió arrelada a la infantesa
Tot i que el treball al camp continua associant-se a un gran esforç físic, Pau explica que hui el cansament és sobretot mental. La jornada pot començar de bon matí al mercat i allargar-se fins al capvespre, però l’arribada de la nit no sempre significa el descans. “El cap no para mai”, assegura el jove agricultor. La planificació constant o la incertesa de l’oratge formen part d’una rutina marcada per la pressió i la imprevisibilitat.
La seua vinculació amb la terra no respon a una elecció puntual, sinó a un estil de vida que ha observat a casa des de xicotet. Criat al costat del seu avi, Pau va aprendre l’ofici molt abans de pensar-hi com una professió: “no hi ha un moment concret en què comences: ho duc a la sang perquè ho he vist sempre a casa”. Els records d’infantesa, anant a l’horta amb el tractor després de l’escola, formen part d’un aprenentatge que no es pot adquirir en cap altra aula.
Aquesta transmissió directa del coneixement és, segons ell, un dels elements que hui en dia perillen. Pau comenta que la majoria dels llauradors locals en actiu superen els cinquanta anys i que l’entrada de joves és escassa. No només per la baixa rendibilitat, sinó perquè es tracta d’un treball que exigeix disponibilitat total i renúncies personals que no tothom està disposat a assumir.
Viure amb la incertesa
Econòmicament, el camp funciona amb una lògica diferent de la d’altres sectors. “Dos i dos no sempre són quatre”, explica Pau, “a voltes és u, i a voltes és menys u”. Les inversions suposen un cost elevat i els resultats no es poden predir. Quan arriba un any bo, es permet millorar maquinària o infraestructures, tot i que només amb una mala collita pot trontollar tot l’equilibri financer aconseguit. A més d’això, s’hi afegeixen els condicionants climàtics: Pau conta que fa setmanes hauria d’haver sembrat les creïlles, però com a conseqüència de les pluges persistents, les llavors encara romanen guardades.
Les ajudes públiques, pensades per facilitar la incorporació de joves agricultors, tenen el potencial de ser una eina clau per al relleu generacional, però encara presenten mancances en la seua aplicació pràctica. Pau relata la seua experiència amb una subvenció que, després de cinc anys de tràmits, gestories i controls constants, li va acabar generant més costos que beneficis. “Més que diners, el que cal és menys traves burocràtiques perquè puguem treballar”, explica. Una vivència que apunta a la necessitat de revisar i millorar aquests mecanismes perquè realment acompanyen el sector en lloc de desincentivar-lo.
Mercats de proximitat com a possible resposta
Davant la crisi del comerç tradicional i la pèrdua de pes dels mercats municipals, Pau assenyala la importància de la venda de proximitat. Segons explica, el problema radica en la manera en què han canviat els patrons de consum. Als mercats, el consumidor pot preguntar directament al productor, conéixer l’origen del que compra i accedir a varietats autòctones que difícilment arriben a les grans superfícies, on es venen productes a preus aparentment més barats. Per això, diu Pau, “s’ha de saber on comprar les coses”.
En aquest sentit, considera que els acords comercials internacionals, com el de la Unió Europea amb MERCOSUR, dificulten encara més la competència per als xicotets productors locals com ell. Tot i això, no planteja solucions simples: reclama una major valoració del producte d’ací i un canvi compromés i progressiu en els hàbits de consum massificats.
Continuar, malgrat tot
Pensar a deixar el camp és una idea recurrent: “cada dia”, reconeix. Però també ho és la satisfacció que arriba després d’una bona collita, un impuls suficient per continuar. El camp, diu, li ha ensenyat una lliçó que va més enllà de l’ofici: acceptar que el patiment forma part de la vida i que no sempre hi ha culpables. “Potser tens un creïllar molt bo, però pot caure una pedregada i malbaratar-t’ho tot. Això passa, i només et queda tornar a començar”.
El jove albuixequí defensa una mirada realista però activa: apostar pels mercats, pel producte de proximitat i per una alimentació més conscient apareixen com a xicotetes decisions quotidianes que poden contribuir a mantindre viu el sector. “Potser gastar menys en oci i més en menjar bé”, resumeix. En un moment en què el camp sembla retrocedir, històries com la seua no ofereixen solucions immediates, però sí una perspectiva clara. El futur de l’agricultura també depén de si la societat està disposada a donar valor a qui decideix quedar-se.