La Segona Guerra Mundial, primera alerta nuclear

La Segona Guerra Mundial va ser un conflicte bèl·lic que va començar l’1 de setembre de 1939, el dia que l’Alemanya nazi va bomardejar Polònia. No va acabar fins la rendició oficial del Japó, el 2 de setembre de 1945.

El context actual ha fet pensar a la gent sobre conceptes oblidats en els llibres d’història. Amb conflictes oberts a les portes d’Europa –com la guerra d’Ucraïna i l’amenaça de Trump a ocupar Groenlàndia– i l’Orient Mitjà –els atacs d’Israel a la Franja de Gaza– i amb la modernització i desenvolupament dels arsenals de les grans potències; l’ombra de l’amenaça nuclear ha deixat de ser ficció per convertir-se en una possibilitat real.

El “Rellotge de l’Apocalipsi” del Butlletí dels Científics Atòmics marca 85 segons per a la mitjanit. En tot cas, la història ens ofereix un full de ruta. S’ha de mirar enrere, cap al conflicte més devastador de la humanitat, la Segona Guerra Mundial. No només serveix per recordar l’horror, sinó entendre quins mecanismes van fallar i quines estructures de contenció es van haver d’inventar després per evitar que una explosió nuclear es repeteixi.

L’anatomia del conflicte

La Segona Guerra Mundial no va esclatar de sobte; va ser el resultat d’una fallida diplomàtica i la incapacitat de la Societat de Nacions per gestionar les annexions d’Àustria i els Sudets per part del Tercer Reich, comandat per Adolf Hitler. El conflicte es va caracteritzar per una escalada tecnològica on la línia entre combatents i civils es va difuminar. Des de les blitzkriegs (guerres llampec) que van sotmetre Polònia, França, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Noruega; fins a la guerra de desgast al front oriental i el Pacífic –com la continuació de la guerra sinojaponesa i l’atac a Pearl Harbor, que va provocar l’entrada dels Estats Units a la contesa– la violència es va industrialitzar.

Tot i que hi havia agressors clars i ideologies genocides que calia aturar, la guerra va arrossegar la població civil de tots els bàndols a la destrucció. Les ciutats van ser arrasades, com a exemples clarividents en els casos de Varsòvia, Londres, Stalingrad i Berlín. Però és aquí on sorgeix la resposta humana: les poblacions van organitzar sistemes de defensa civil, xarxes de resistència i esforços de reconstrucció. Els supervivents no només van resistir; van posar les bases morals i físiques per al món de la postguerra. El Desembarcament de Normandia va ser un abans i un després en el plantejament de la guerra pels dos bàndols: les potències de l’Eix (Alemanya, Itàlia i Japó) i les potències Aliades (liderades pels Estats Units, la Unió Soviètica i Gran Bretanya).

El punt d’inflexió definitiu, i el que ens connecta directament amb el present, va ser l’ús de l’armament nuclear a Hiroshima i Nagasaki l’agost de 1945. Aquell esdeveniment va canviar la naturalesa de qualsevol guerra: la victòria militar total esdevenia impossible si implicava la destrucció assegurada.

El futur de la seguretat

Davant el repte actual, la resposta no pot basar-se només en la por, sinó en l’arquitectura de seguretat que es va començar a dissenyar a partir del 1945. La solució a l’amenaça nuclear és un procés tècnic i diplomàtic rigorós que ja té precedents d’èxit.

La via principal de solució passa per la modernització del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP). En lloc d’esperar al conflicte, la solució implica finançar i dotar de poder polític organismes com l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), que actuen perquè la tecnologia nuclear no es desviï cap a usos militars. És una tasca tècnica i lenta, però és l’antídot contra l’escalada geopolítica.

Límits i reptes pendents

Cal ser honestos sobre les limitacions. El sistema polític actual té esquerdes. Els tractats de control d’armes s’han anat desmantellant en l’última dècada i l’aparició de noves tecnologies, com els míssils hipersònics, introdueix variables de risc que no existien el 1945. La solució no és senzilla ni immediata. Requereix voluntat política per tornar a asseure’s a la taula de negociació, però també pressió social. Aquí és on la societat civil juga un paper actiu. 

En conclusió, si bé el context actual recorda les tensions que van desembocar en la Segona Guerra Mundial, avui tenim eines que abans no existien: institucions globals, la verificació científica i una memòria històrica sobre el cost de la guerra total. El futur no està escrit cap al desastre; depèn de la capacitat d’activar, finançar i respectar aquests mecanismes de construcció de pau. Amb aquesta intenció de defensar la ‘no-agressió’, el Rellotge de l’Apocalipsi s’allunyarà dels 85 segons per a la mitjanit.

Vídeo de context del conflicte: